Volia ser una màquina...

...i ja quasi ho havia aconseguit. Fart d’enganys, de falses il·lusions, de decepcions... quan tots recomanen oblidar jo vaig optar per pensar. Front qualsevol adversitat ens venim avall, per insignificant que siga. De vegades plorem per allò que ens deuria alegrar, desitgem amb tanta força coses que tal vegada, al cap i a la fi, no ens convenen. I després d’aquest desig acaben venint les decepcions. Almenys això vaig aprendre jo, i en aquell moment vaig començar a ser màquina.

No sentia, raonava i analitzava. No decidia, calculava i seleccionava. Però tampoc m’alegrava, sinó que desconfiava. I quant desconfies de tot ja eres aquella màquina tan desitjada. Aquella màquina a qui no afecta res, sempre preparada front les adversitats. Aquella màquina a qui no afecta res, sense mostrar sentiments. Aquella màquina a qui no afecta res, freda. Aquella màquina a qui no afecta res, gens comunicativa. Aquella màquina a qui no afecta res.

Una màquina que no plora front la desolació, sinó que valora matemàticament el que ha passat: el que hi havia, el que no hi ha, el que queda. Potser no estiga d’acord amb aquesta mentalitat occidental, superficial, mimada... on hem aprés a no pensar, on ens deixem dur per els esdeveniments, on donem massa importància a les coses que no la tenen. I es veritat quant diuen que rentem massa el cos i poc la ment! Donant-me la raó quant vaig optar per pensar i no per oblidar. Quin remei, si no saps oblidar...

Ser una màquina te els seus avantatges, el primer, que mai et vindràs avall, tot te solució, o almenys pots trobar-li una explicació al teu gust. Et tanques front al món amb les teues armes principals: confiança i autoestima. Però des de la teua trinxera veus la guerra, mirant amb ulls tristos i avergonyits. Va passant el temps i comences a tenir por de tu mateix, ja que estàs segur, però sol. No comprens aquells que pateixen davant teu, et pareixen estranys els seus sentiments tan profunds, et tornes fred, totalment pla. Et sents mal amb tu mateix per no ser capaç de comprendre aquells que son com tu, no màquines preparades, sinó persones vulnerables. Ja no saps realment que eres: persona, màquina o monstre?

Però continues, ja que ser així et protegeix i et fa sentir segur. Covard, però segur. Els colps de la vida, forts o fluixos s’esfumen en arribar a la dura paret que hi ha al teu voltant. Eres invencible, res et pot fer mal, o això creus... Com antigament els reis rodejats de muralles imponents, confiats fins que l’enemic troba el punt dèbil. Confiant en tu mateix, fins que arriba el moment i aquell sentiment tant poderós que ja ni tan sols recordaves troba el teu punt dèbil. El castell es cau però no ho pareix, en veritat tot continua igual a ulls d’estrangers, continuen les muralles en peu però a dintre el rei, trist, sap que en veritat tot esta perdut. Aquelles defenses que tant han costat dissenyar i enfortir s’han doblegat i ni ara ni mai et tornaràs a sentir segur.

La vida, farta d’aquest joc meu m’ha donat una lliçó, m'ha recordat que mai escaparé de la condició humana, aquella en la que no pots fugir dels sentiments per molt que et disfresses. M’he endut una decepció, el meu propòsit no s’ha aconseguit, estava tan a prop de ser una màquina... Tot i això, em quede mes tranquil ja que torne a saber realment el que soc.

Ignorant de mi, començaré de cero, tornaré a iniciar el meu projecte de màquina. Sabent que es impossible perquè ja d’inici no crec en aquest projecte. I per a què continuar? Per passar el temps, per pensar, per sentir-me segur fins que la vida em torne a donar una lliçó. Esperem que ho faça.

"És possible l'absolució?", de Rafa Gomar.

Hi ha gent per a tot. Es una frase que escolte moltes vegades en veure treballs poc comuns. El mateix podríem dir en acabar de llegir aquesta breu narració de Rafa Gomar, on es tracta un cas un tant curiós. Miquel Dalmau es un home que espera el seu judici, acusat d’assassinat múltiple premeditat. La resolució no depèn de si es innocent o culpable, sinó si realment els seus actes son un delicte o no. Miquel diu que ofereix un servei social, en concret diu ser un “Arcángel social”. La seua feina consisteix en assessorar persones que pretenen suïcidar-se, sobretot aconsellar-los en quant a la forma més estètica de fer-ho, quin es l’ambient i el decorat idoni. Al seu favor diu que els clients obtenen un suïcidi molt mes digne, inclús aporta un aspecte menys desagradable davant les seues famílies. Es defèn dient que la decisió la prenen els clients, ell sols els ajuda a fer-ho de la manera mes correcta. Per tal de demostrar que ell no és responsable de les conseqüències afirma que fa un contracte amb el client, on aquest accepta com a seua la voluntarietat de suïcidi. Així i tot, encara que la decisió no es seua, de vegades davant la por de l’últim moment i el instint de supervivència no te més remei que ajudar-los a prendre la decisió.

Miquel ho veu com qualsevol treball. Reconeix que al principi va discutir amb la seua consciencia, però inclús aquesta (representada per un àngel) acabava dient que no podia acusar-lo de res. I es que, si algú pren una decisió, qui era ell per a dur-li la contraria? Al principi li costava afrontar aquest treball per raons ètiques. Així i tot, Dalmau argumenta que quant hi ha necessitat de guanyar diners hi ha que treballar en qualsevol cosa, i que millor que aguditzar l’enginy innovant en treballs amb poca competència. A la seua família, per altra banda, tampoc li interessava saber en que treballava, mentre guanyara diners...

En veritat aquesta història ens fa reflexionar sobre quina serà la decisió del jurat. Pot ser que es declare innocent o pot ser no, ja que hi ha un buit legal. Però que faríem nosaltres si fórem el jutge? En veritat, la decisió no la pren ell, la gent que ja ha decidit suïcidar-se. Així i tot, personalment crec que sempre hem de tindre un mínim d’ètica. Es a dir, no podem actuar com si la cosa no vinguera amb nosaltres i damunt aprofitar-nos per a guanyar diners. Som persones i per aquesta raó deuria importar-nos la vida dels demés. Aquest personatge en compte de rentar-se les mans com si no tingués culpa podria intentar convencer-los de que no ho feren. Si pensem un poc hi ha molts treballs que ens poden causar la mateixa impressió. Per exemple, com poden haver màquines escurabutxaques sabent que moltes persones estan enganxades, perden els seus estalvis, no poden menjar, i inclús creen problemes familiars? Com poden vendre tabac si esta comprovat que es mal per a la salut humana? Per no parlar de la publicitat i mentires que diuen els venedors. En veritat ningú els obliga directament a fer-ho, però crec que hauríem de marcar un límit ètic, i açò es fa amb l’educació. Aconseguir la solidaritat entre les persones, encara que la decisió no siga nostra sentir-nos culpables, encara que la realitat, sentint-ho molt es un altra. La gent no dubta en mirar cap a un altre costat, quant un fet no l’interessa o pot crear-los remordiments fa com si l’ignorara. No els importa la vida dels demés i menys si entre mig hi ha diners, ens excusem dient que no es responsabilitat nostra. Es clar, es mes fàcil fer-se el despistat. Aquesta manera d’actuar és responsable, o al menys còmplice, del principals problemes al mon i si no canviem la nostra forma de pensar arribarà el dia en que no ens importe ningú del nostre voltant. Per tant, pense que el protagonista del relat, si no davant la llei almenys si que deuria sentir-se culpable per dintre.