"És possible l'absolució?", de Rafa Gomar.

Hi ha gent per a tot. Es una frase que escolte moltes vegades en veure treballs poc comuns. El mateix podríem dir en acabar de llegir aquesta breu narració de Rafa Gomar, on es tracta un cas un tant curiós. Miquel Dalmau es un home que espera el seu judici, acusat d’assassinat múltiple premeditat. La resolució no depèn de si es innocent o culpable, sinó si realment els seus actes son un delicte o no. Miquel diu que ofereix un servei social, en concret diu ser un “Arcángel social”. La seua feina consisteix en assessorar persones que pretenen suïcidar-se, sobretot aconsellar-los en quant a la forma més estètica de fer-ho, quin es l’ambient i el decorat idoni. Al seu favor diu que els clients obtenen un suïcidi molt mes digne, inclús aporta un aspecte menys desagradable davant les seues famílies. Es defèn dient que la decisió la prenen els clients, ell sols els ajuda a fer-ho de la manera mes correcta. Per tal de demostrar que ell no és responsable de les conseqüències afirma que fa un contracte amb el client, on aquest accepta com a seua la voluntarietat de suïcidi. Així i tot, encara que la decisió no es seua, de vegades davant la por de l’últim moment i el instint de supervivència no te més remei que ajudar-los a prendre la decisió.

Miquel ho veu com qualsevol treball. Reconeix que al principi va discutir amb la seua consciencia, però inclús aquesta (representada per un àngel) acabava dient que no podia acusar-lo de res. I es que, si algú pren una decisió, qui era ell per a dur-li la contraria? Al principi li costava afrontar aquest treball per raons ètiques. Així i tot, Dalmau argumenta que quant hi ha necessitat de guanyar diners hi ha que treballar en qualsevol cosa, i que millor que aguditzar l’enginy innovant en treballs amb poca competència. A la seua família, per altra banda, tampoc li interessava saber en que treballava, mentre guanyara diners...

En veritat aquesta història ens fa reflexionar sobre quina serà la decisió del jurat. Pot ser que es declare innocent o pot ser no, ja que hi ha un buit legal. Però que faríem nosaltres si fórem el jutge? En veritat, la decisió no la pren ell, la gent que ja ha decidit suïcidar-se. Així i tot, personalment crec que sempre hem de tindre un mínim d’ètica. Es a dir, no podem actuar com si la cosa no vinguera amb nosaltres i damunt aprofitar-nos per a guanyar diners. Som persones i per aquesta raó deuria importar-nos la vida dels demés. Aquest personatge en compte de rentar-se les mans com si no tingués culpa podria intentar convencer-los de que no ho feren. Si pensem un poc hi ha molts treballs que ens poden causar la mateixa impressió. Per exemple, com poden haver màquines escurabutxaques sabent que moltes persones estan enganxades, perden els seus estalvis, no poden menjar, i inclús creen problemes familiars? Com poden vendre tabac si esta comprovat que es mal per a la salut humana? Per no parlar de la publicitat i mentires que diuen els venedors. En veritat ningú els obliga directament a fer-ho, però crec que hauríem de marcar un límit ètic, i açò es fa amb l’educació. Aconseguir la solidaritat entre les persones, encara que la decisió no siga nostra sentir-nos culpables, encara que la realitat, sentint-ho molt es un altra. La gent no dubta en mirar cap a un altre costat, quant un fet no l’interessa o pot crear-los remordiments fa com si l’ignorara. No els importa la vida dels demés i menys si entre mig hi ha diners, ens excusem dient que no es responsabilitat nostra. Es clar, es mes fàcil fer-se el despistat. Aquesta manera d’actuar és responsable, o al menys còmplice, del principals problemes al mon i si no canviem la nostra forma de pensar arribarà el dia en que no ens importe ningú del nostre voltant. Per tant, pense que el protagonista del relat, si no davant la llei almenys si que deuria sentir-se culpable per dintre.

"Vida familiar", de Quim Monzó.

Aquesta obra pertany al gènere de narrativa curta, així i tot, causa un interès especial per lo sorprenent de l’historia. Tot comença amb la descripció del que podria considerar-se una família normal on quasi tots pertanyen al gremi de la fusta. L’historia es centra en Armand, un xiquet d’aquesta família que sempre es fixava amb un arpa construïda pel seu oncle, sent aquesta un orgull per a la família. Tots deien que la seua importància requeia en que emparentava el ofici de fuster amb el de luthier, així i tot ningú la tocava mai, a pesar de ser un instrument meravellós i agradable d’escoltar. Fins ací el relat em causava interès per la referència al instrument de corda, i el mon dels luthiers, ja que jo abans tocava el violí i m’interessen aquestes coses, a més, em resultava intrigant el perquè ningú de la família toca el arpa, cosa que prompte es desvela.

Armand comença a veure alguna cosa a la seua família que no es molt normal. De quant en quant es produeixen quedades familiars i en totes elles cada xiquet que ja te nou anys acaba amb el dit anular de la mà esquerra tallat. Armand indaga sobre el fet, ja que veu que a tots els majors de la família els falta un dit. Alguns li di diuen que pot ser fora propi del ofici, entre els fusters son comuns aquests accidents. Però Armand sap que no es cap accident, ja que sempre es el mateix dit, a la mateixa edat i durant les reunions familiars. Així i tot acaba veient-ho normal que als majors els falte un dit, veient els que els tenen tots com estranys. A la fi, son pare li diu que es una tradició, que cada cultura, cada família te les seues tradicions i que no passa res per tindre un dit menys. Armand no vol que li tallen el dit, i per tant diu a son pare que ell necessita tots els dits ja que vol tocar el arpa.

De sobte comença a passar una cosa extraordinària, els xiquets de la família comencen a nàixer amb sis dits en la ma esquerra. Aquest inicia les discussions entre els membres de la família. Mentre que uns pensen que hi ha que tallar un dit com sempre, altres diuen que dos i altres que cap, que no hi ha cap necessitat. Davant la falta de consens la família cada vegada es distancia més depenent de les seues opinions, les quedades familiars no es tornen a fer i amb açò s’acaba la tradició de tallar el dit.

Passats els anys ningú sap res de la resta de la família. Sols es tenen noticies d’un dels xiquets que va nàixer amb sis dits i que s’ha convertit en un famós arpista. Armand, ja major, es un home sol i deixat. Ara enyora aquella tradició familiar i desitja que torne, començant per tallar-li el dit a aquest arpista. Un pensament incomprensible per a la resta de la gent, llevant d’una xica amb un passat similar, una altra tradició absurda e inclús pitjor que la seua.

Aquest relat ens fa pensar sobre la intenció real de les distintes tradicions. Com les persones assimilen un ritual com normal simplement perquè sempre s’ha fet al seu voltant. Hi ha cultures on es rapen els cabells per tradició, a la familia d’Armand se’ls tallava un dit i deien que no passava res, a la xica que apareix al final del relat li falta un ull. Es cert que tal i com passa en aquesta família les tradicions poden unir famílies, comunitats, etc. Però els rituals s’accepten de vegades sense pensar si son correctes o no, simplement per formar part del conjunt. Però li pitjor es quant aquestes tradicions s’intenten imposar a la força, sense tenir en compte la voluntat de les persones. Convindria reflexionar sobre algunes tradicions. Es cert que en algunes es com una moda, es fa perquè ho fan tots. Però on esta el límit? Hem de suportar que ens tallen un dit simplement perquè es tradició? O hem de deixar per exemple que rituals com l’ablació continuen en alguns països del mon? La realitat es que per molt que ens vulguen convèncer aquestes pràctiques son simplement una excusa per a unir a les persones, per sentir-se dintre d’un grup i diferent als demés. Per aquesta raó, i per ser de vegades pràctiques irracionals i cruels desapareixen amb el temps, o davant un fet excepcional on es creen dubtes i discrepàncies sobre la tradició, perquè no son tan necessàries com ens fan creure. Al contrari, de vegades ens aquestes tradicions ens priven de fer algunes coses meravelloses. Per sort, la tradició a la família d’Armand sols l’impedia tocar l’arpa.

"La innocent", de Isabel-Clara Simó

Havia de llegir un llibre en català, el problema es que no sabia quin. Després de buscar per tot arreu en vaig trobar uns quants, sols faltava decidir quin, ja que cap m’atreia especialment. Però, havia un de Isabel-Clara Simó, titulat “La innocent”, on posava que havia guanyat el XLIII premi valencià de literatura. No se ni de que tracta el premi, però vaig pensar que almenys premi era, i si el havia guanyat tampoc havia de ser tan dolent. Per tant vaig començar a llegir, i qui m’anava a dir que m’agradaria tant!

El llibre conta la historia de Miquel, un funcionari de Benestar Social que no esta gens agust a la seua feina, ja que es una persona una mica singular. Un dia, arriba una clienta anomenada Elisa per demanar-li ajuda. El protagonista, sense pensar-ho li la ofereix, ja que s’havia enamorat d’ella i és capaç de fer tot el necessari per acontentar-la. Però no serà tan fàcil com pensa, ja que el problema es que un bon amic de la xica, Vicent, que és un home que la cuidava com si fos la seua filla ha estat acusat d’assassinat. La noia sap que aquesta persona mai seria capaç de fer una cosa així, ja que durant molt de temps ha sigut testimoni de la seua solidaritat amb els demés, en concret amb ella i la seua família. Miquel per tal de no veure-la patir, i aprofitant que l’han tirat del treball, comença a investigar pel seu compte. Ho fa amb l’ajuda de vells companys i amb molta astúcia, sense dubtar en mentir, crear falses identitats i arriscant la seua vida repetidament únicament per demostrar que l’acusat es innocent, tal i com intenta fer saber l’Elisa al jutge.

Una de les raons per la que m’agradà el llibre es per la forma en que es contada. El narrador es dirigeix al lector com si fora un amic de tota la vida, al qual pot contar-li-ho tot, i a més, parlant com li vinga en gana. Es com si un amic et contés una historia segut a la barra del bar. La narració esta plena de burrades, tonteries i paraules mal sonants, com si les contara un vell cabrejat que remuga de qualsevol persona. Diu tot el que li passa pel pensament ja tinga a veure amb el relat o no. A més, de cara als altres personatges te una actitud bromista, sarcàstica, i això fa que acabes rient-te a cada comentari que fa. Per a que es feu una idea son molts els paràgrafs que acaben amb paraules de l’estil: mecagondena, mecagonlou, mecagonlhostia, mecagonlolla, etc. Per aquesta raó i per la forma d’actuar, el protagonista al principi del llibre pareix un cregut, un caradura sense escrúpols que no pensa en ningú. Però a mesura que avancen els fets vorem que no es així, que es mes bona persona del que aparenta i no dubta en fer per Elisa el que siga necessari.

Altre aspecte que m’ha sorprès es que per la forma en que parla i pensa el protagonista tots diríem que el llibre esta escrit per un home, però resulta que l’autora es una dona. Açò per a mi te un mèrit afegit, posar-se en la pell del protagonista de tal forma que realment penses que es qui diu ser i no un personatge fictici.

En quant a com esta enfocada l’historia no veig cap defecte. Des de el principi fins inclús mes de la meitat creus que es una comèdia, on no vas a parar de riure’t. Es una sensació que es produeix tant al lector com al protagonista, podríem dir que s’estableix una complicitat entre els dos on quan el Miquel, que narra en primera persona, conta un acudit o critica alguna cosa el lector aprova eixa forma de pensar. Però cap al final del llibre tot canvia, tant Miquel com el lector veiem que la cosa es més seria del que pareix. De les rialles es passa a un fi impactant, inesperat i més dramàtic del que qualsevol es podria esperar.

American History X

Crec que hi hauran poques persones que no han vist aquesta pel·lícula, almenys entre els joves de ara. Ja siga per interès propi, per recomanació o inclús tractada a l’escola, aquesta historia ens val per comprendre diverses causes de la violència juvenil, el racisme, etc. Per a aconseguir el seu missatge es fa ús d’un relat impactant i unes escenes que no deixen ningú indiferent. Així es la vida, o se’ns mostra tan real i crua com és en veritat o no ens adonem del que passa.

El relat comença quant en resposta a les bandes de joves negres comença a formar-se un grup neonazi. El protagonista, Derek, es el líder del grup al carrer, baix l’influencia d’un home totalment racista que els utilitza per a expandir les seues creences. Tot canvia quant una nit tres joves negres intenten robar la camioneta de Derek i aquest acaba matant-los, raó per la qual l’empresonen. Es ací on la seua personalitat canviarà i será conscient de lo equivocat que estava, a banda de veure com es salva de la mort gracies a un convicte de color. En acabar la condemna li espera un altre repte, i es que el seu germà menut, influenciat per la seua anterior ideologia esta clavat també al mon neonazi. Per a convèncer-lo haurà de contar-li tot el que ha passat a la presó. Aquest recull la historia del seu Derek a un treball que li han encomanat a classe, on relata com el moviment neonazi i el racisme han influït en la seua família. El treball es titula “Historia americana X”.

El valor d’aquesta pel·lícula radica en les lliçons que podem trobar dins ella. En concret la principal es que el odi no millora les nostres vides, al contrari. El protagonista al principi creu que el odi cap als negres es la solució, però en preguntar-li el professor si alguna cosa de les que ha fet amb aquesta ideologia ha millorat la seua vida es queda mut, al contrari, la ha empitjorat. Altra veritat es que la vida es massa curta com per a estar sempre enfadat. En quant a la manipulació dels joves, podem veure com les ideologies, encara que siguen cruels i equivocades cobren sentit dins de la multitud, quant es junta gent que sols pensa d’una determinada forma i no deixa lloc per a les altres opinions. Per exemple, el protagonista te el recolzament de la seua banda, però sobretot es veu clarament com la novia li dona la raó encara que ha hagut una discussió familiar on se li’n han anat les mans. Després, quant ens donem conter de que el nostre líder, el nostre il·luminat al qual seguiríem fins al fi del mon es un mentider ens venim avall i no hi ha cap consol que ens puga ajudar. A Derek li passa això quant veu que el cap del moviment neonazi ha estat utilitzant-lo, i lo pitjor es que ell mateix ha anat massa lluny i ha estat un cap de turc que ha pagat els plats trencats. No cal dir que el entorn familiar sol estar relacionat amb la ideologia personal, hi ha un moment de la pel·lícula on es recorda com el pare de Derek ja feia comentaris racistes. Al igual, Derek influeix en el seu germà menut.

En quant a detalls cinematogràfics o escenes dignes de ser recordades seleccionaria en primer lloc el moment en que Derek es detingut per la policia. En concret en el gest de la seua cara mentre es esposat. Es com si estigués drogat, mostrant un orgull i satisfacció, creient que es un heroi per haver matat els negres. Impacta pensar que una persona pot arribar a ser tan fanàtica com per a pensar així. Altre fet curiós en aquesta escena es que mentre que Derek creu estar defenent el país de la raça negra, les lleis establertes democràticament al seu país (el policia) son les que esta violant, i per elles van a condemnar-lo. Es a dir que ell mateix es contradiu, defenia Amèrica però realment s’ha tornat en contra dels ideals americans, com son la llibertat i la igualtat. Altre detall que he vist a la pel·lícula esta relacionat amb la venjança, fer com fan. El negre al que Derek fa posar la boca en terra per a trencar-li-la es el mateix que temps enrere li va fer sang a la seua boca d’un colp durant un partit de basket, es podria dir que la sang du mes sang.

Pel que fa a la visió de l’escola dins la pel·lícula es digna de ser analitzada. Per una banda es un lloc de convivència, on hi ha estudiants de diferent estatus social, raça i gènere, i per tant mes procliu a que hi hagen conflictes. Per altra banda també es vista com un lloc de reinserció, educació i integració. Cal destacar la figura del professor d’història que no vol deixar perdre els seus estudiants, creu que sempre hi ha esperança ja que “de la mateixa forma que ha aprés tonteries, pot oblidar-les”.

Sunrise (Amaneixer): Una lliçó sobre la vida.

Es una pel·lícula muda i sense color, degut al any que es va fer. Així i tot, tracta un tema real i que ens es familiar a totes les persones, l’infidelitat. El argument ens mostra un home de camp, aparentment feliç amb la seua esposa. Però tot canvia quant en època de vacances arriba al poble una dona de ciutat, amb la modernitat que les caracteritza. El protagonista s’enamora d’aquesta dona i mantenen una relació secreta, encara que la verdadera muller del protagonista sospita, el tracte amb ella ja no es el d’abans, deixa de prestar atenció a la seua família i la felicitat de parella ja no existeix. Per a complicar mes les coses, l’amant intenta convèncer l’home per a que assassine la esposa, com si fos un accident i així poder estar junts per sempre. L’home esta tan penjat per l’amant que inclús es planteja fer-ho, però es en el moment de prendre la decisió final quant es produeix un conflicte dins el seu cap que quasi el torna boig.

En aquesta història podem trobar molts tòpics en les relacions amoroses. Primerament veiem que els tres protagonistes formen un triangle amorós on l’home ha de triar entre dues dones. Normalment en la vida real les dones acabarien barallant-se encara que una d’elles tingués la raó. Però, el director ens fa veure dos dones diferents que per a res contacten l’una amb l’altra. Una representa el be, la raó, parle de l’esposa, sempre tractant-lo adequadament i guardant-se el dolor per a si mateixa. En canvi, l’altra dona de ciutat, representa el mal, la luxúria, o per contraposició l’irracionalitat. No l’importa per a res trencar un matrimoni, queda amb l’home d’amagades e inclús li recomana assassinar la seua esposa. Les dues son com les dos parts de la consciencia, dos parts contraries per les que ha de optar, el be o el mal, una decisió sols pròpia del ser humà. L’altre tòpic que podem trobar es curiós, i es que les dones tornen bojos als homes, mai millor dit. També veiem com el amor cega a les persones, pot dur-les a fer barbaritats. A banda, també veig una distinció o contraposició en quant a la gent de ciutat i la gent de poble. La primera, jo diria que es un poc mes boja, cada u va per a ell, mentre que la vida de camp es més calmada i les persones es preocupen pels demés, com per exemple la amistat i solidaritat que hi ha entre els habitants del poble que van tots junts a buscar la dona perduda a la tempesta.

Però si hi ha una raó per la que m’agrada’t aquesta pel·lícula es per ser tota una lliçó sobre l’estupidesa de les persones, i es que ens mostra comportaments on ens fem mal a nosaltres mateixa per culpa de no parar-nos a pensar. Per exemple, les persones no apreciem el que tenim i de vegades podem perdreu si no tenim interès. El protagonista te una família feliç, però així i tot s’arrisca a perdre-la per una dona a la qual a penes coneix. Altre error típic, deixar-nos manipular pels altres, amb falses promeses i mentires que ens fan fer coses de les quals podem penedir-nos. Tampoc fem cas a les recomanacions dels amics o familiars, quan realment son les persones de mes prop les que es preocupen per nosaltres. Altra lliçó que ens dona la pel·lícula es que hem de tindre en compte el que desitgem, perquè tal vegada passe de veritat. El protagonista al principi vol matar la seua esposa, però quant després creu que ha mort en la tempesta es conscient de l’error que estava apunt de cometre.

L’avarícia i el desig de tenir algo millor, inalcançable, un somni irreal, ens fa oblidar-nos del que tenim, i sols en perdreu es quant ens donem conter del que hem deixat anar. I es que de vegades perdem el temps buscant la persona ideal quant en realitat no ens donem compte que la tenim al costat. El protagonista esta prop de perdre una esposa que es preocupa realment per ell, una família ideal i un estil de vida rural al que pertany, simplement pel desig de tenir a la dona de la ciutat, guiat per la superficialitat i sense tindre en compte la seua forma de pensar. Es la mateixa historia de sempre, les persones per a buscar la seua parella es guien per l’imatge, després ocorre que comencen els problemes, es donen conter de que l’actitud de l’altre no es la desitjada, que no tenen res en comú i que ni tan sols es preocupen per l’altra part. En canvi, si començaren fixant-se en la personalitat la probabilitat de fracàs seria molt menor. En el amor, moltes vegades son les pròpies persones les que es creen fantasies, les que atribueixen als seus amors virtuts que no tenen. D’aquesta forma cada vegada creix mes el nostre interès per l’altra persona, autoalimentat per nosaltres mateixa. Però pot arribar un moment en el que veiem la realitat, que l’altra persona no es tal i com pensem. Al protagonista de l’historia li ocorre amb la dona de la ciutat, inclús creu que li convé anar-se’n amb ella, però quant torna en sí i fa us de la raó veu lo equivocat que estava. La dona de ciutat en canvi, compren molt be en que es fixen primerament molts homes, al ser tan superficials únicament necessita un bon maquillatge i un bon vestit per aconseguir el que vol. Es irònic que a la vida real també passa així, ixen de casa únicament preocupades per la imatge, per mostrar-se, però després moltes es queixen de que les veuen com objectes.

En quant al significat del dia i la nit, veig molt encertat relacionar-lo amb la vida amorosa. Una relació que va bé, representada per el dia. La nit, la foscor, representa els problemes que comencen a haver-hi, que pot dur-los a trencar la relació, com per exemple un altra dona que es clava pel mig. Però finalment, amaneix, l’alegria de retrobar-se amb la parella. Es un nou dia, es com una nova oportunitat que ens dona la vida, la qual hem d’aprofitar. El director aconsegueix mostrar cada un dels aspectes de forma simple i comprensible. La dificultat afegida de ser una pel·lícula muda per a res repercuteix en el missatge de forma negativa, son els actors, amb una magnifica interpretació i una expressió tant facial com gestual perfecta els que ens conten el que ocorre sense perill de perdre el fil. Una pel·lícula imprescindible que de segur ens farà pensar, plena de veritats i consells que a tots ens vindrien be al llarg de la vida
.