Antonia's line

Es difícil que aquesta pel·lícula no ens sorprenga, i es que tracta aspectes que tots nosaltres hem patit de ben prop. L’Història ens mostra com Antonia, des de el seu llit i apunt de morir reflexiona sobre tota la seua vida, al llarg de quatre generacions ens conta com ha afrontat cada contratemps, però sempre mostrant un caràcter fort i determinat, diferent a les dones d’aquell temps, al igual que la seua filla Daniella, la neta Teresa o la besnéta Sara. Que passaria si una dona fera el treball d’un home, ens escandalitzaríem? Tal vegada no, ja que cada vegada hi ha més igualtat entre gèneres. Treballs que abans feien sols els homes ara ho fan també dones, i al contrari. Però tot canvia si ens traslladem anys enrere, després de la segon guerra mundial, una època on les dones es quedaven en casa a cuidar de la família i els homes anaven al camp.

Així es aquesta pel·lícula. Amb una visió feminista ens mostra el pas del temps, ens fa pensar sobre el sentit de la vida, l’importància de les coses i com ens oblidem que ens fem vells, de que el temps passa i de vegades no el aprofitem com deuria ser. Sols som conscients del temps que ha passat quant estem davant la mort, es ahí quant reflexionem sobre el que realment hem fet de profit, que haguérem canviat o de que ens penedim. Així i tot, no es tracta d’un drama, sinó que el relat es conta de forma humorística, canviant els estereotips establerts en aquella època. El cas es que tot gira sobre Antonia, la vida de totes les persones és com és gracies a aquesta dona lluitadora i orgullosa de sero, que afronta els problemes de manera senzilla i exemplar.

Tal com dic, la característica més destacada que trobe a la pel·lícula es aquest feminisme que el director ha volgut imposar a la visió de la realitat e inclús exagerar-la. Ens mostra una dona autosuficient que du endavant la casa y la seua familia, unida a pesar de les diferencies que hi ha entre cada una de les dones. Per exemple, Antonia es una dona de camp, Daniella es lesbiana, Teresa es una intelectual i per últim, Sara que tan sols es una xiqueta. El secret es ser una persona pacient i comprensiva, ja que com se’ns mostrarà mes endavant, la vida es massa curta com per a discutir per tonteries. Podríem dir que mentre que les dones representen el sentit comú, el director es burla de les actituts masclistes. Podem veure a una escena, com al entrar Antonia i Daniella al bar, els homes comencen a xiular. A continuació un pare es mostra orgullós dels dos fills seus mentre que a la única filla la maltracten encara i tot que es retrasada. Aquest tracte es repeteix amb un altre retrasat i els dos acaben vivint feliçment junt a Antonia, que es qui els defèn i els dona confiança. Hi ha escenes on podem veure a Antonia d’agricultora, Daniella pintant la casa, o inclús que l’enterradora es una dona. D’homes únicament es salven de la crema el ferrer, que es la parella d’Antonia i “Dedos torcidos”. Els dos son bones persones amb qui es pot confiar, diferents a la resta dels homes del poble. Cal indicar com també es critica la hipocresia de la iglesia davant el sexe, ja que mentre que ho critica, el cura fa el que vol d’amagades. L’actitud del poble també ens es familiar, un poble xicotet on tots escodrinyen la vida dels demés però callen davant un acte maliciós. Y per últim la mort, que se’ns mostra distinta depenent del protagonista, si es una persona volguda es dramàtica, però si es mor algú que ens fa mal, inclús ens llevem un pes de damunt, encara que no ho reconeguem obertament.

Per la meua part, dir que mai havia sentit parlar d’aquesta pel·lícula, però en quant la vaig veure vaig disfrutar de valent. I es que cada moment te el seu toc humorístic, de burla, inclús apareixen imaginacions fantasioses que tenen els personatges, igual que nosaltres de vegades deixem volar la imaginació rient-nos de la realitat. En quant a la visió feminista, encara que defén la posició de la dona, de vegades arriba a desvirtuar-la o almenys a mostrar-les en accions que son criticades quant les fan els homes. Per exemple quant Daniella utilitza per als seus propòsits els homes, o quant Teresa deixa de banda els intel·lectuals i prefereix als altres amb millor imatge. En aquest cas em fa l’efecte que també es burla de la hipocresia que hi ha en molts pensaments feministes quant critiquen als homes que utilitzen a les dones o es guien pel físic. Es sols la meua opinió, però aquesta respon a uns plantejaments que podem trobar a la pel·lícula, molt recomanable, divertida i que a ningú deixarà indiferent. Ens farà pensar si realment les coses de les que ens preocupem son tan importants, o si valdria la pena viure la vida amb alegria i bon humor.

Una de l'Oest: "Sin perdon"

Hi ha que veure les persones com canvien la seua forma de pensar quant el fet els toca de prop. Quant una persona mereix ser perdonada i quant no? Davant els delinqüents la societat ha establert unes lleis mes o menys justes, però es curiós, quant la delinqüència ens afecta personalment cap de nosaltres estem d’acord amb el càstig imposat, sempre clamem venjança e inclús desitgem un mal del qual ens turmentaríem si el fet ens fora llunyà. Aquest es un dels temes principals de la pel·lícula “Sense perdó”. Ací se’ns mostra el que ocorria a l’oest, un lloc on de segur que podríem obtenir aquesta venjança personal, on les lleis no son massa sòlides i les visions que te la gent sobre els delinqüents son ven distintes.

L’historia comença quant uns salvatges maltracten i tallen la cara a una prostituta després d’una discussió. Lo injust del cas comença quant, mentre que les prostitutes en aquest mon son vistes com basura, els agressors son solament uns xics treballadors els quals no poden ser castigats durament sols per un fet puntual. El sheriff aparenta ser just e imparcial dins de lo possible, però les prostitutes creuen que es mereixen un càstig molt mes dur. Es ací quant apareix la figura de Clint Eastwood, un vell pistoler retirat que junt amb dos companys, anirà a la caça dels agressors. Ell no te res a veure amb les prostitutes, la única raó que até es la seua pròpia moral i la necessitat d’obtindre diners per fer el treball. Per a ells, la vida dels agressors no te importància, es l’oest i ací manen els diners.

El que m’atrau d’aquesta pel·lícula es la forma en que es presenten els personatges davant l’espectador. Si pensem fredament, els tres pistolers van a matar als agressors per diners. Així i tot durant tota la historia es crea un ambient entorn a ells que ens fa veure’ls com herois. D’alguna manera ens posem de part de les prostitutes, no estem d’acord amb una llei injusta i la mort com a càstig es veu adequà. Llavors, ens preguntem, mereixen el perdó aquestes persones o mereixen la mort? La decisió varia segons la persona, però sobretot, de la visió que puga tindre aquesta dels fets. Tot canvia quant a més, veiem un Clint Eastwood que trenca tots els esquemes, l’heroi que ací apareix era abans un assassí de dones i xiquets, un alcohòlic. Com pot ser que aquest personatge ara vulga ser solidari amb les prostitutes? La veritat es que les persones, almenys com se’ns mostra en la pel·lícula canvien amb el temps. Aquest protagonista ho va fer quant troba a la dona de la seua vida, tots es compadien de la xica, però inexplicablement acabà sent un gran pare de família. El canvi el veiem tant en l’actitud personal com al físic, aquell home temut per tots ara es un vell al que li costa fins i tot cavalcar. Es la màgia d’aquesta pel·lícula, ací no hi ha topics, res es el que pareix. Les prostitutes (per cert, les úniques dones que apareixen) son pobres dones tractades injustament, els herois son vells i amb un passat turbulent com si fossen àngels de la guarda però vestits de dimonis, la justícia injusta... Volent dir que no tot deu ser com pensem, depèn de la mirada de cadascú.

Dins de tot aquesta trama trobem valors com l’amistat, entre els pistolers, entre les prostitutes, etc. La importància de la família, on Clint Eastwood es fa càrrec dels dos fills i sent de jove un bandoler ara intenta educar-los lo millor possible. La lleialtat entre companys, per exemple quant un dels pistolers es torturat per no voler trair als altres, o la lleialtat en el matrimoni, encara que la dona del protagonista fa temps que morí aquest encara la conserva a la seua memòria. La solidaritat, tant dels pistolers amb les prostitutes com al contrari. El orgull de les persones, a qui els costa acceptar els canvis que han patit, que ja no son els mateixos que de joves. I tal vegada el més important, la confiança cap al company que tenim al costat. A banda, trobem actituds que son mes pròpies de l’època actual, per exemple tenim la ignorància i impulsivitat dels joves, com el que ajuda al protagonista. O la forma de mentir que tenen les persones, de vegades piadosament per tal de no ferir als demés, o de vegades exagerant els fets, tal com fa Clint Eastwood amb el seu company quant li conta les agressions a les que han estat sotmeses les prostitutes per tal de convèncer-lo.

Personalment crec que es un dels millors westerns de l’historia. I es que ho te tot, el que he dit anteriorment i altres aspectes dels quals podríem seguir parlant. Es clar que no podia ser tan completa si no fora per la magnifica actuació dels actors i la immillorable recreació dels escenaris, amb una fotografia molt ben cuidada. En quant al ritme, dir que es manté la tensió i es capta l’atenció del espectador al llarg de la historia, i curta no és. Crec que la gent esta molt equivocada quant sent la paraula western, de seguida tenen la imatge de John Wayne vestit impecablement, amb la diligencia, protegint les dones mentre disparen contra una infinitat de indis maleïts que antes et dorms veient-la que s’acaben de morir. Al contrari, westerns hi ha per a tots els gustos, i en quant al meu gust, preferisc aquestes on ni tan sols hi ha indis, on no es necessari tant de tir i l’oest es com era, brut i ple de pols, ja siga a les pel·lícules de Clint Eastwood, del director Sergio Leone o dels divertits Bud Spencer i Terence Hill.

Òpera L'arbore di Diana

“Que hem de anar a l’Òpera? Però si això es un avorriment, sols van les persones majors. Mes val anar de festa o al cine que es on millor ho pasem els joves d’avui”. Tots sabreu que no es estrany escoltar comentaris com aquest a l’actualitat. Bé, jo no estic gens d’acord, i molt menys ara. I es que l’altre dia vaig tindre l’oportunitat d’assistir a un Òpera al Palau de les Arts. I dic una oportunitat perquè vaig anar amb els companys de la universitat i gratuïtament, a un obra i a un lloc que ni me haguera plantejat, i si ho haguera fet el preu de l’entrada m’hagués fet enrere. Li he de donar les gracies a un professor de la universitat, que va ser qui ens va oferir anar a veure-la.

Si soc sincer, jo sols havia vist els assajos d’una altra Opera, també al palau de les arts, quant també em vaig sentir afortunat. Per tant, no sabia si m’agradaria açò de aguantar tres hores a unes quantes persones disfressades i cantant. En quant a la Opera, anomenada “L’arbore di Diana” de Vicente Martín i Soler, no en havia sentit parlar, sols havia llegit un argument per damunt i unes breus indicacions del meu professor. Quant vaig entrar reconec que l’escenari em paregué xicotet, almenys si anaven a representar en ell una historia al complet, però de seguida vaig recordar l’obra de teatre “Otres”, representada en uns 30 metres quadrats que van ser més que suficients.

L’Òpera era en Italià, sols que subtitulada, cosa que no haguera tingut cap inconvenient, llevant de que ens trobàvem a la primera fila i els subtítols apareixien quasi al sostre. Així i tot no va ser cap problema per seguir l’argument. La decoració i ambientació de l’escenari era molt bona. Amb una senzillesa que s’agraïa per tal de no despistar-nos massa. En quant als actors no tinc paraules per a descriure’ls. Sols havia sentit veus així a la televisió, o com a molt a Cd’s que han passat per la taula de mescles i estan retocades. Però aquestes eren en directe i al mateix temps que es movien i actuaven per l’escenari sense perdre el ritme de l’obra, com si l’orquestra que els acompanyava i els actors estigueren fusionats. L’argument tractava sobre els galantejos de deus, nimfes i mortals, baix l’arbre de la castedat. Tot i això, els moments d’humor no faltaren al llarg de l’obra.

Quant va acabar la funció, tots els espectadors feren una ovació tan gran als actors que feia temps no escoltava. I el cas es que la majori a de assistents érem gent jove. Esta clar que els cantants, l’orquestra i el lloc es de lo millor que es pot trobar a l’actualitat, però personalment, feia temps que no mho passava tant be davant una funció similar. Tenia el dubte de que l’opera m’agradara, pensant que tal volta l’assaig que havia vist temps enrere simplement havia coincidit en els meus gustos. Però amb aquesta nova experiència tinc clar que puc anar sense por un altra vegada. Jo soc mes de cine, entre altres coses perquè es més econòmic, però també cre c que si he disfrutat més en una òpera que en les últimes deu pel·lícules que he vist al cine, tal vegada resulte més gratificant un dia al Palau ve ient una òpera. I això que soc jove!

Obra de teatre "Ostres"

Decidirem assistir a un teatre en valencià. Al principi ens va costar perquè no som uns grans aficionats i molt menys sabem en quin lloc en fan. Per tant, férem ús d’internet, aquell lloc on avui es pot trobar qualsevol cosa. En veritat va ser un amic qui va trobar al teatre “El circulo” una obra en valencià anomenada “Ostres”. Reconec que cap de nosaltres sabia quin era realment l’argument però així i tot ens aventurarem i quedarem una nit per anar. Ningú sabia tampoc com era el teatre. Estava situat al centre de valència, al barri antic, en el baix d’una casa vella. Aquesta imatge ens va sorprendre, i mes encara el que ens trobarem dins. La sala on es representava l’obra podríem considerar-la una habitació gran, d’uns seixanta metres quadrats, on la meitat estava reservada per al públic i l’altra meitat per als actors, amb una decoració pròpia d’una casa temps enrere. Els actors, estaven ja al escenari com a estàtues mentre ens seiem, ja que no hi havia ni tan sols teló. En total hauria una quinzena de persones, nosaltres en sumàvem la meitat.

La llum es va apagar i tot es feu fosc. Els actors uns instants abans estaven a pocs metres de nosaltres. Que passaria quant tornes la llum? Fins i tot m’esperava un esglai, però cadascun estava situat en un lloc, i començaren a actuar. Al principi parlaven ben poc, sols es movien, el qual encara ens feia mantindré més l’atenció per veure el que passava. Poc a poc es va anar desenvolupant l’obra. No contaré l’argument sencer, ja que es millor que els interessats vagen a veure-la. Sols diré que constava d’unes històries referents als contes d’Anton P. Txèkhov. Tos aquests amb alguna anècdota que ens pot fer reflexionar sobre experiències pròpies. A mi en concret la que més em va agradar va ser la d’uns homes que després de fer una sessió d’espiritisme creien estar maleïts, ja que veien aparèixer taüts a les seues cases, fins que comprengueren que en realitat no era cosa d’esperits, sinó que tenia una explicació mes be terrenal.

Personalment el que mes em va cridar l’atenció fou la professionalitat dels actors, gracies a aquesta experiència crec que tornaré a vore una obra de teatre amb il·lusió. No podia comprendre que hagués gent amb tanta qualitat actuant en aquell xicotet teatre que inclús ens havia costat trobar, i davant tan poca gent. Uns diàlegs ben cuidats, una expressivitat casi perfecta i una ambientació mes que acceptable per als pocs recursos dels que disposaven. Es una llàstima que el teatre en valencià es promocione tan poc, i molt mes quant veus que a la televisió triomfen persones sense cultura ni cap idea d’interpretació. Sols puc recomanar a tots aquesta obra, i dir que no es deixen dur sols per la publicitat i la fama que tinga una obra. Aquesta, interpretada tan sols per tres persones, i a un teatre tan xicotet, te mes qualitat que altres de mes famoses. De vegades no ens donem conter però tenim lo millor mes prop del que creiem.

Lagaan

Una sensació pareguda a la vostra en llegir el títol vaig tindre aquell moment. De que anirà açò? Serà interessant? Així i tot vaig decidir continuar per tal de comprovar-ho. Amb un poc d’indecisió vaig introduir el DVD al lector de l'ordinador, pensant que devia estar boig. No vas a tardar mes de mitja hora en traure’l, em vaig dir a mi mateix. Simplement es tractava d'una pel·lícula, però no una qualsevol. El seu títol era “Lagaan: Érase una vez en la india” i la inseguretat es devia a que seria la primera pel·lícula india que veia, d’una durada de quasi quatre hores, subtitulada i amb unes escenes on en qualsevol moment els actors es posarien a ballar coreografies que podríem considerar ridícules. Mes o menys em feia una idea del que m’esperava ja que m'havia informat un poc a Internet sobre el tipus de cine que es feia a Bollywood. Així i tot, com si fos un repte personal, estava disposat a intentar-ho.

Tot havia començat temps enrere, quant per primera vegada vaig sentir parlar de Boollywood, l’industria cinematogràfica d’India i la més gran del mon. Va ser a una noticia del diari i em va sorprendre que aquest país fos el major productor de cine, inclús per davant dels Estats Units, cosa no tan descabellada si pensem que hi han quasi tants indis com chinesos al mon. També em va estranyar que al nostre país no es parlara d’una industria tan gran, almenys per ara. En aquell mateix moment em vaig proposar que devia veure alguna pel·lícula d’aquestes. Si soc sincer m’agrada molt el cinema i ja estava un poc cansat de remakes hollywoodians i continuacions on la paraula trilogia es queda curta. Per altra banda, i per molts prejudicis que tinguem, crec que hi ha que ser curt de mires si pensem que en centenars de pel·lícules que es produeixen al any a India no hi haurà cap bona, encara que els haja eixit així de bona per equivocació. Tal vegada pensem que moltes seran de baix pressupost i es veritat, però de segur que idees no en falten, al contrari que a Hollywood.

El que he dit avanç va dirigit a la típica persona que desprestigia ja siga el cine indi, la música dels Balcans, la cultura oriental, les tradicions africanes, etc. Qui em coneix ja sap que en aquest aspecte soc un poc friki, de vegades la gent s’estranya quant busque música d’altres països o pel·lícules que no son precisament comercials. La raó es que pense que tota forma de cultura deuría causar un mínim interès. Podem compartir els gustos o no, però moltes vegades tot es deu a la subjectivitat, la falsa imatge, el desconeixement i les influències negatives sobre aquests llocs. Personalment no suporte les persones que pensen que el mon ha de ser tal com el veiem ací, tots els demés són estranys i tot ho critiquen sense tindre ni idea del que parlen, amb un clar etnocentrisme on es pensen que lo nostre es lo millor i els demés van per darrere. Ací vindria molt be el refrany “dime de que presumes y te dire de que careces”, es a dir, preocupem-nos més en millorar nosaltres abans d’opinar sobre els demés. Deuríem ser mes humils i explorar el món, informar-nos e intentar comprendre els gustos d’altres, tal vegada inclús siguen més coherents que els nostres. Ací em dedicaré sols a exemplificar-ho amb el cine.

A la l’India el cine es viu d’una altra manera, és com un fenomen social. Els actors son com herois, marquen les tendències, a la radio es sent la música de les pel·lícules i al cine van famílies senceres per tal de passar una vesprada divertida. A molts no els entra en el cap aquesta concepció de cine, i jo em pregunte, si mil milions de indis disfruten així, qui es el estrany? Abans de res, reconèixer que no soc cap expert sobre el cine indi, sols m’he informat un poc i n'he sentit parlar, si alguna cosa de les que dic no es correcta i em podeu rectificar ho agrairé. Per ara sols he vist dos pel·lícules d’aquest país, aquesta que comentaré de seguida i “Black" , de la que intentaré parlar mes endavant si tinc temps. Tal i com he dit, la meua primera experiència amb el cine indi va ser aquesta pel·lícula (Lagaan), escollida a l’atzar entre algunes recomanades a Internet. Com podreu imaginar estava convençut que no m’agradaria o que, acostumat al cine occidental, no podria suportar tantes hores davant la pantalla.

El argument es un tant curiós. A finals del segle XIX en una aldea d’India la falta de pluges castiga durament la collita. La zona esta controlada per l’exèrcit britànic, el qual els ofereix protecció a canvi de un impost anomenat “Lagaan”. El problema principal ve quant el capità britànic vol augmentar el impost als agricultors, cosa impossible degut a la mala temporada que hi ha. Els agricultors, ja no ho aguanten més i protesten, però el capità els proposa un repte per tal d’humiliar-los. La decisió de llevar o augmentar el Lagaan dependrà d’un partit de criquet. Un deport anglès al qual els indis no havien jugat mai. Així i tot, finalment i com que ja estan mig arruïnats accepten l’aposta. Encara que la pel·lícula gira al voltant del partit de criquet, on s’enfronten indis i anglesos, podem trobar en ella aspectes de tots els gèneres: acció, drama, romanticisme, musical, comèdia, històric, etc. Aquesta es una de les coses a reconèixer del cine indi, com, en una mateixa pel·lícula tracten tots els gèneres possibles, tal com es la realitat i no tancant-se amb un sols gènere com al cinema occidental.

Bé, no us conte més. Ara us dic la meua reacció. Us assegure que mai haguera pensat que m’agradaria tant. El fet de durar 220 minuts no va tindre cap importància, durant tota la pel·lícula em vaig divertir. El secret crec que es simplement aquest, que el cine indi es fa pensant en que el públic disfrute una bona estona. Al llarg de la pel·lícula, sense adonar-te’n creix en l’espectador una afinitat cap als agricultors, unes persones amb dificultats que fan front a les adversitats, la injustícia i la tirania del poder amb tot el ingeni que poden. És en el partit de criquet on més t`emociones, ja que sents cada jugà, cada encert el vius com si fos el teu equip de futbol, et poses trist, tens ràbia, et rius, com si tu mateix anares a patir el mateix destí que aquestes pobres persones. He de dir que jo en la vida havia vist un partit de criquet i per tant era un deport totalment desconegut, però, gracies a la senzillesa i el que esta en joc per als agricultors us assegure que et tornes un autèntic “hincha”. En quant als temuts balls de Bollywood, reconec que estan molt encertats, inclús la pel·lícula perdria si no estigueren, això si, amb unes coreografies molt gracioses que no tenen cap desperdici. Per altra banda els herois són un grup de personatges molt variats, cada un de la seva mare, cosa que li aporta més diversió l’historia.

Ací esta el secret d’aquesta pel·lícula, la magia de Bollywood. La capacitat de connectar amb el públic, de fer que s’emocione, que es s’identifiquen amb els protagonistes, que la música i els balls expressen realment l’alegria o tristesa de l’escena, etc. No es això el objectiu del cine? Divertir a l’espectador?. Es impressionant com un simple partit de criquet pot ser el centre de una història èpica de lluita i sacrifici. Com anava a pensar que m’ho passaria així de bé amb una pel·lícula tan diferent?. Per tant, després d’aquesta experiència personal i les conclusions extretes, a banda de recomanar aquesta pel·lícula, crec que mai hem de criticar sense informar-nos, ni opinar sense tindre cap criteri. No sols es la nostra cultura la que ha de marcar les pautes, sinó que en la diversitat i la interculturalitat podem trobar la qualitat. Es convenient que nosaltres mateixa busquem el que realment ens agrada, no estar mediatitzats per la publicitat ni tancar-nos amb el que ens ofereix el nostre context més directe. Hem d’aprofitar les oportunitats que ens dona Internet per a conèixer el mon, així que us propose explorar altres cultures, pot ser que en alguns aspectes siga la nostra la que deuria aprendre d’elles.

Boris Godunov

Aquest és el títol d’una obra de teatre interpretada per La Fura dels Baus. L’obra esta basada en l’acte terrorista que va tindre lloc al teatre Dubrovka de Moscú, on un grup armat entrà a la sala quan es representava l’obra “Boris Godunov” i van prendre com a ostatges tant al públic assistent com als actors. Els fets es remunten al any 2002 i els segrestadors reivindicaven entre altres coses el fi de la guerra a Chechenia. Tot va acabar de forma dramàtica ja que van ser nombroses les morts que hi van haver.

La Fura dels Baus el que intenta en aquesta obra no es tractar el conflicte entre Rússia i Chechenia, sinó que reflexionem sobre com actua el terrorisme i de que forma el pateixen les víctimes civils. A banda també trobem la violència com a mitjà per obtenir els objectius desitjats, la corrupció i els conflictes històrics que hi ha al llarg dels segles, sempre amb l’objectiu de l’ascens al poder. La representació fa us de tot el realisme possible. Per fer-nos una idea podríem considerar l’obra com una pel·lícula en tres dimensions, on el relat es desenvolupa principalment en l’escenari, però amb gran quantitat de recursos visuals que ens mostren altres llocs i situacions a l’exterior del teatre com si fos en temps real. Però el gran atractiu d’aquesta obra es el realisme del segrest, amb suposats terroristes i hostatges que hi ha entre el públic, pel qual hi ha moments en que creus que vas a formar part de l’actuació.

Que ningú pense que el segrest es una sorpresa, ja que des de el primer moment ens narren uns fets. El realisme com ja he dit està en les actuacions, els efectes tant visuals com sonors, els vestuaris i el fet de considerar-nos part dels segrestats. Per la meua part ho veig molt encertat. Ja que si hagueren imitat el que va passar a Moscú, creient els espectadors que tot era veritat tot seria més impactant, però crec que aprofitar-se d’uns fets tant recents i dramàtics on van haver gran quantitat de morts per a obtenir aquesta reacció del públic seria una broma de mal gust, al mateix temps que una falta de respecte cap a les víctimes reals.

Quant vaig assistir a la representació van haver diversos aspectes que em van sorprendre. En primer lloc, esperava que abordaren el conflicte a Chechenia, ja fora com una crítica a favor de les aspiracions independentistes o favor de Rússia. Tampoc es tractà el moment més polèmic del segrest, es a dir, la decisió del govern de actuar amb tanta contundència policial. En aquests aspectes també estic bastant d’acord. El terrorisme, independentisme i la forma d’actuar de les forces de seguretat es un tema del que tots ens veiem amb dret d’opinar, el problema es que la societat te la mala costum de parlar sobre fets que no els queden a prop. Sempre veiem aquests conflictes a certa distància i per tant amb una realitat i una informació molt manipulada o alterada, sobre tot per part dels mitjans de comunicació. Per aquesta raó crec que no tindríem que opinar si no vivim els fets de prop, si no formem part de aquesta realitat i sabem quines son les verdaderes raons del conflicte, ja estiguem de part d’uns o dels altres.

El que si es tracta a l’obra son les emocions de cada un dels protagonistes. Com actuen els segrestadors, que pensen i quines son les seues preocupacions. Fins i tot podem conèixer quin es el caràcter de cada un d’ells a través de les disputes dins del grup terrorista. Però el que més em sorprèn d’aquesta obra es la reacció que intenta causar entre el públic, i en concret em fa reflexionar sobre la por. Una por diferent a la que estem acostumats i que en veritat es la mes real de totes, la que ens acompanya a la humanitat a través de la història i a cada un de nosaltres al llarg de la nostra vida. Parle de la por a tot allò que no podem dominar, a no tindre el control de la situació. El ser humà en el fons té por de tot allò que no coneix, allò que no depèn dels seus actes. Podríem pensar que en un segrest com aquest hi ha gent mes valenta o no, ja que algú és més valent simplement perquè té confiança en si mateix. Encara que no s’enfronte als terroristes esta tranquil perquè sap que la seua vida depèn de la seua reacció. Si els segrestadors demanen silenci, ell estarà en silenci, farà el que li diuen i per aquesta raó no te tanta por, però en aquest segrest açò no ocorre. I és que per molt valent que arribe a ser algú sap que el desenllaç no depèn de si mateix. Sempre pot haver un altre hostatge que intente enfrontar-se als terroristes, intente escapar, que actue com un estupit sense pensar i els terroristes per tant reaccionen de forma dràstica. També esta la decisió del govern, de com actuar front a les exigències dels independentistes. Totes estes variables ens són externes, no podem controlar-les, però el que si que sabem es que la nostra vida depen de elles, de les decisions d'altres persones. Açò és el que realment ens dona por i ansietat en una situació com aquesta, com ens sentim quant la nostra vida està en mans dels demés.

Personalment recomane a tots aquesta obra, de segur que no us deixarà indiferents. No espereu un obra de teatre convencional, sinó un experiment del que formareu part.

Ací teniu l’enllaç a la web de l’obra: http://www.borisgodunov.es/

Benvinguts al meu bloc!

Com podeu veure aquest es el meu bloc personal. Ací exposaré diversos temes que em pareixen interessants o simplement perquè estan d'actualitat. Com podreu imaginar es un lloc on expressaré les meues idees, que tal vegada siguen molt diferents a les vostres. Per tant, vos demane que mostreu el vostre punt de vista als comentaris. Açò es tot, sols dir que vos animeu a escriure als blocs per tal de compartir les nostres aficions.