...i ja quasi ho havia aconseguit. Fart d’enganys, de falses il·lusions, de decepcions... quan tots recomanen oblidar jo vaig optar per pensar. Front qualsevol adversitat ens venim avall, per insignificant que siga. De vegades plorem per allò que ens deuria alegrar, desitgem amb tanta força coses que tal vegada, al cap i a la fi, no ens convenen. I després d’aquest desig acaben venint les decepcions. Almenys això vaig aprendre jo, i en aquell moment vaig començar a ser màquina.
No sentia, raonava i analitzava. No decidia, calculava i seleccionava. Però tampoc m’alegrava, sinó que desconfiava. I quant desconfies de tot ja eres aquella màquina tan desitjada. Aquella màquina a qui no afecta res, sempre preparada front les adversitats. Aquella màquina a qui no afecta res, sense mostrar sentiments. Aquella màquina a qui no afecta res, freda. Aquella màquina a qui no afecta res, gens comunicativa. Aquella màquina a qui no afecta res.
Una màquina que no plora front la desolació, sinó que valora matemàticament el que ha passat: el que hi havia, el que no hi ha, el que queda. Potser no estiga d’acord amb aquesta mentalitat occidental, superficial, mimada... on hem aprés a no pensar, on ens deixem dur per els esdeveniments, on donem massa importància a les coses que no la tenen. I es veritat quant diuen que rentem massa el cos i poc la ment! Donant-me la raó quant vaig optar per pensar i no per oblidar. Quin remei, si no saps oblidar...
Ser una màquina te els seus avantatges, el primer, que mai et vindràs avall, tot te solució, o almenys pots trobar-li una explicació al teu gust. Et tanques front al món amb les teues armes principals: confiança i autoestima. Però des de la teua trinxera veus la guerra, mirant amb ulls tristos i avergonyits. Va passant el temps i comences a tenir por de tu mateix, ja que estàs segur, però sol. No comprens aquells que pateixen davant teu, et pareixen estranys els seus sentiments tan profunds, et tornes fred, totalment pla. Et sents mal amb tu mateix per no ser capaç de comprendre aquells que son com tu, no màquines preparades, sinó persones vulnerables. Ja no saps realment que eres: persona, màquina o monstre?
Però continues, ja que ser així et protegeix i et fa sentir segur. Covard, però segur. Els colps de la vida, forts o fluixos s’esfumen en arribar a la dura paret que hi ha al teu voltant. Eres invencible, res et pot fer mal, o això creus... Com antigament els reis rodejats de muralles imponents, confiats fins que l’enemic troba el punt dèbil. Confiant en tu mateix, fins que arriba el moment i aquell sentiment tant poderós que ja ni tan sols recordaves troba el teu punt dèbil. El castell es cau però no ho pareix, en veritat tot continua igual a ulls d’estrangers, continuen les muralles en peu però a dintre el rei, trist, sap que en veritat tot esta perdut. Aquelles defenses que tant han costat dissenyar i enfortir s’han doblegat i ni ara ni mai et tornaràs a sentir segur.
La vida, farta d’aquest joc meu m’ha donat una lliçó, m'ha recordat que mai escaparé de la condició humana, aquella en la que no pots fugir dels sentiments per molt que et disfresses. M’he endut una decepció, el meu propòsit no s’ha aconseguit, estava tan a prop de ser una màquina... Tot i això, em quede mes tranquil ja que torne a saber realment el que soc.
Ignorant de mi, començaré de cero, tornaré a iniciar el meu projecte de màquina. Sabent que es impossible perquè ja d’inici no crec en aquest projecte. I per a què continuar? Per passar el temps, per pensar, per sentir-me segur fins que la vida em torne a donar una lliçó. Esperem que ho faça.
