Òpera L'arbore di Diana

“Que hem de anar a l’Òpera? Però si això es un avorriment, sols van les persones majors. Mes val anar de festa o al cine que es on millor ho pasem els joves d’avui”. Tots sabreu que no es estrany escoltar comentaris com aquest a l’actualitat. Bé, jo no estic gens d’acord, i molt menys ara. I es que l’altre dia vaig tindre l’oportunitat d’assistir a un Òpera al Palau de les Arts. I dic una oportunitat perquè vaig anar amb els companys de la universitat i gratuïtament, a un obra i a un lloc que ni me haguera plantejat, i si ho haguera fet el preu de l’entrada m’hagués fet enrere. Li he de donar les gracies a un professor de la universitat, que va ser qui ens va oferir anar a veure-la.

Si soc sincer, jo sols havia vist els assajos d’una altra Opera, també al palau de les arts, quant també em vaig sentir afortunat. Per tant, no sabia si m’agradaria açò de aguantar tres hores a unes quantes persones disfressades i cantant. En quant a la Opera, anomenada “L’arbore di Diana” de Vicente Martín i Soler, no en havia sentit parlar, sols havia llegit un argument per damunt i unes breus indicacions del meu professor. Quant vaig entrar reconec que l’escenari em paregué xicotet, almenys si anaven a representar en ell una historia al complet, però de seguida vaig recordar l’obra de teatre “Otres”, representada en uns 30 metres quadrats que van ser més que suficients.

L’Òpera era en Italià, sols que subtitulada, cosa que no haguera tingut cap inconvenient, llevant de que ens trobàvem a la primera fila i els subtítols apareixien quasi al sostre. Així i tot no va ser cap problema per seguir l’argument. La decoració i ambientació de l’escenari era molt bona. Amb una senzillesa que s’agraïa per tal de no despistar-nos massa. En quant als actors no tinc paraules per a descriure’ls. Sols havia sentit veus així a la televisió, o com a molt a Cd’s que han passat per la taula de mescles i estan retocades. Però aquestes eren en directe i al mateix temps que es movien i actuaven per l’escenari sense perdre el ritme de l’obra, com si l’orquestra que els acompanyava i els actors estigueren fusionats. L’argument tractava sobre els galantejos de deus, nimfes i mortals, baix l’arbre de la castedat. Tot i això, els moments d’humor no faltaren al llarg de l’obra.

Quant va acabar la funció, tots els espectadors feren una ovació tan gran als actors que feia temps no escoltava. I el cas es que la majori a de assistents érem gent jove. Esta clar que els cantants, l’orquestra i el lloc es de lo millor que es pot trobar a l’actualitat, però personalment, feia temps que no mho passava tant be davant una funció similar. Tenia el dubte de que l’opera m’agradara, pensant que tal volta l’assaig que havia vist temps enrere simplement havia coincidit en els meus gustos. Però amb aquesta nova experiència tinc clar que puc anar sense por un altra vegada. Jo soc mes de cine, entre altres coses perquè es més econòmic, però també cre c que si he disfrutat més en una òpera que en les últimes deu pel·lícules que he vist al cine, tal vegada resulte més gratificant un dia al Palau ve ient una òpera. I això que soc jove!