"Vida familiar", de Quim Monzó.

Aquesta obra pertany al gènere de narrativa curta, així i tot, causa un interès especial per lo sorprenent de l’historia. Tot comença amb la descripció del que podria considerar-se una família normal on quasi tots pertanyen al gremi de la fusta. L’historia es centra en Armand, un xiquet d’aquesta família que sempre es fixava amb un arpa construïda pel seu oncle, sent aquesta un orgull per a la família. Tots deien que la seua importància requeia en que emparentava el ofici de fuster amb el de luthier, així i tot ningú la tocava mai, a pesar de ser un instrument meravellós i agradable d’escoltar. Fins ací el relat em causava interès per la referència al instrument de corda, i el mon dels luthiers, ja que jo abans tocava el violí i m’interessen aquestes coses, a més, em resultava intrigant el perquè ningú de la família toca el arpa, cosa que prompte es desvela.

Armand comença a veure alguna cosa a la seua família que no es molt normal. De quant en quant es produeixen quedades familiars i en totes elles cada xiquet que ja te nou anys acaba amb el dit anular de la mà esquerra tallat. Armand indaga sobre el fet, ja que veu que a tots els majors de la família els falta un dit. Alguns li di diuen que pot ser fora propi del ofici, entre els fusters son comuns aquests accidents. Però Armand sap que no es cap accident, ja que sempre es el mateix dit, a la mateixa edat i durant les reunions familiars. Així i tot acaba veient-ho normal que als majors els falte un dit, veient els que els tenen tots com estranys. A la fi, son pare li diu que es una tradició, que cada cultura, cada família te les seues tradicions i que no passa res per tindre un dit menys. Armand no vol que li tallen el dit, i per tant diu a son pare que ell necessita tots els dits ja que vol tocar el arpa.

De sobte comença a passar una cosa extraordinària, els xiquets de la família comencen a nàixer amb sis dits en la ma esquerra. Aquest inicia les discussions entre els membres de la família. Mentre que uns pensen que hi ha que tallar un dit com sempre, altres diuen que dos i altres que cap, que no hi ha cap necessitat. Davant la falta de consens la família cada vegada es distancia més depenent de les seues opinions, les quedades familiars no es tornen a fer i amb açò s’acaba la tradició de tallar el dit.

Passats els anys ningú sap res de la resta de la família. Sols es tenen noticies d’un dels xiquets que va nàixer amb sis dits i que s’ha convertit en un famós arpista. Armand, ja major, es un home sol i deixat. Ara enyora aquella tradició familiar i desitja que torne, començant per tallar-li el dit a aquest arpista. Un pensament incomprensible per a la resta de la gent, llevant d’una xica amb un passat similar, una altra tradició absurda e inclús pitjor que la seua.

Aquest relat ens fa pensar sobre la intenció real de les distintes tradicions. Com les persones assimilen un ritual com normal simplement perquè sempre s’ha fet al seu voltant. Hi ha cultures on es rapen els cabells per tradició, a la familia d’Armand se’ls tallava un dit i deien que no passava res, a la xica que apareix al final del relat li falta un ull. Es cert que tal i com passa en aquesta família les tradicions poden unir famílies, comunitats, etc. Però els rituals s’accepten de vegades sense pensar si son correctes o no, simplement per formar part del conjunt. Però li pitjor es quant aquestes tradicions s’intenten imposar a la força, sense tenir en compte la voluntat de les persones. Convindria reflexionar sobre algunes tradicions. Es cert que en algunes es com una moda, es fa perquè ho fan tots. Però on esta el límit? Hem de suportar que ens tallen un dit simplement perquè es tradició? O hem de deixar per exemple que rituals com l’ablació continuen en alguns països del mon? La realitat es que per molt que ens vulguen convèncer aquestes pràctiques son simplement una excusa per a unir a les persones, per sentir-se dintre d’un grup i diferent als demés. Per aquesta raó, i per ser de vegades pràctiques irracionals i cruels desapareixen amb el temps, o davant un fet excepcional on es creen dubtes i discrepàncies sobre la tradició, perquè no son tan necessàries com ens fan creure. Al contrari, de vegades ens aquestes tradicions ens priven de fer algunes coses meravelloses. Per sort, la tradició a la família d’Armand sols l’impedia tocar l’arpa.