"La innocent", de Isabel-Clara Simó

Havia de llegir un llibre en català, el problema es que no sabia quin. Després de buscar per tot arreu en vaig trobar uns quants, sols faltava decidir quin, ja que cap m’atreia especialment. Però, havia un de Isabel-Clara Simó, titulat “La innocent”, on posava que havia guanyat el XLIII premi valencià de literatura. No se ni de que tracta el premi, però vaig pensar que almenys premi era, i si el havia guanyat tampoc havia de ser tan dolent. Per tant vaig començar a llegir, i qui m’anava a dir que m’agradaria tant!

El llibre conta la historia de Miquel, un funcionari de Benestar Social que no esta gens agust a la seua feina, ja que es una persona una mica singular. Un dia, arriba una clienta anomenada Elisa per demanar-li ajuda. El protagonista, sense pensar-ho li la ofereix, ja que s’havia enamorat d’ella i és capaç de fer tot el necessari per acontentar-la. Però no serà tan fàcil com pensa, ja que el problema es que un bon amic de la xica, Vicent, que és un home que la cuidava com si fos la seua filla ha estat acusat d’assassinat. La noia sap que aquesta persona mai seria capaç de fer una cosa així, ja que durant molt de temps ha sigut testimoni de la seua solidaritat amb els demés, en concret amb ella i la seua família. Miquel per tal de no veure-la patir, i aprofitant que l’han tirat del treball, comença a investigar pel seu compte. Ho fa amb l’ajuda de vells companys i amb molta astúcia, sense dubtar en mentir, crear falses identitats i arriscant la seua vida repetidament únicament per demostrar que l’acusat es innocent, tal i com intenta fer saber l’Elisa al jutge.

Una de les raons per la que m’agradà el llibre es per la forma en que es contada. El narrador es dirigeix al lector com si fora un amic de tota la vida, al qual pot contar-li-ho tot, i a més, parlant com li vinga en gana. Es com si un amic et contés una historia segut a la barra del bar. La narració esta plena de burrades, tonteries i paraules mal sonants, com si les contara un vell cabrejat que remuga de qualsevol persona. Diu tot el que li passa pel pensament ja tinga a veure amb el relat o no. A més, de cara als altres personatges te una actitud bromista, sarcàstica, i això fa que acabes rient-te a cada comentari que fa. Per a que es feu una idea son molts els paràgrafs que acaben amb paraules de l’estil: mecagondena, mecagonlou, mecagonlhostia, mecagonlolla, etc. Per aquesta raó i per la forma d’actuar, el protagonista al principi del llibre pareix un cregut, un caradura sense escrúpols que no pensa en ningú. Però a mesura que avancen els fets vorem que no es així, que es mes bona persona del que aparenta i no dubta en fer per Elisa el que siga necessari.

Altre aspecte que m’ha sorprès es que per la forma en que parla i pensa el protagonista tots diríem que el llibre esta escrit per un home, però resulta que l’autora es una dona. Açò per a mi te un mèrit afegit, posar-se en la pell del protagonista de tal forma que realment penses que es qui diu ser i no un personatge fictici.

En quant a com esta enfocada l’historia no veig cap defecte. Des de el principi fins inclús mes de la meitat creus que es una comèdia, on no vas a parar de riure’t. Es una sensació que es produeix tant al lector com al protagonista, podríem dir que s’estableix una complicitat entre els dos on quan el Miquel, que narra en primera persona, conta un acudit o critica alguna cosa el lector aprova eixa forma de pensar. Però cap al final del llibre tot canvia, tant Miquel com el lector veiem que la cosa es més seria del que pareix. De les rialles es passa a un fi impactant, inesperat i més dramàtic del que qualsevol es podria esperar.